“T’he de dir cinquanta vegades les coses perquè em facis cas!” deia la Laura al seu fill Ferran. I el Ferran pensava: “Així doncs, no  ve d’una!” I l’educadora, que se’ls escoltava, rumiava: “ A la Laura li costaria ben poc evitar aquesta situació desagradable. M’organitzo, i li explico com.”

ofereixo04L’endemà la Laura s’asseia davant l’educadora. Li parlava de la impotència que sentia davant la ignorància de les seves ordres. I aprofitava per posar també sobre la taula el malestar de les estones de menjar, les dificultats per limitar l’estona de televisió i els conflictes del Ferran amb la seva germana petita.

L’educadora li va explicar com s’han de donar les ordres perquè siguin efectives. Li va parlar de què i com negociar respecte al menjar i de com posar límits clars i mantenir-los quan cal dir prou. També li va explicar com funcionen els mecanismes de l’atenció i com podia ella utilitzar aquest coneixement per intervenir en els conflictes entre el Ferran i la germana petita.

La Laura havia omplert una caixa d’eines. En sortir de la consulta tenia fórmules per donar ordres, idees respecte als àpats, maneres de dir que no i de suportar les rebequeries i solucions per evitar el desgast tan gran que generen en els pares les baralles entre germans.

L’educadora havia fet la seva feina.

La Laura podria viure més tranquil·la.

El Ferran tindria una mare més contenta i menys pressió.

Les relacions a casa serien més fluïdes.

I el món seria una mica millor: educar per viure en família és educar per viure en societat. Els nostres fills, els ciutadans de ple dret de demà, poden ser també plenament responsables i persones serenes. Només cal dotar els pares de les eines per acompanyar-los.