Sovint castiguem o premiem perquè ens resulta la manera més fàcil d’estimular una conducta o d’evitar que es repeteixi. De vegades funcionen, i d’altres no. Però hi ha altres maneres d’aconseguir que les coses funcionin i que els fills ens facin cas que són millors perquè són més educatives i també més efectives.

nena_castigada

És important que els càstigs i els premis ajudin els nens a veure el sentit d’allò que cal fer o que cal deixar de fer. El problema d’uns i altres és que sovint són arbitraris, poden no tenir res a veure amb la conducta que els ha motivat (per exemple, castigar un nen que ha fet malbé un meló a passar un dia sense jugar amb l’ordinador).

A més, els càstigs provoquen sentiments de submissió i ressentiment, dos sentiments molt poc edificants.

Què podem fer en comptes de castigar quan un infant fa una cosa inadequada?

Primer de tot hem de distingir si el nen ja sabia que allò que ha passat no havia d’haver passat o no ho sabia (sembla una distinció massa bàsica, però hi ha vegades que als grans ens sembla que l’infant té clar què s’espera d’ell i no és ben bé així, o té clar què s’espera d’ell però no té tant clar fins a quin punt allò és important). Si no ho sabia, caldrà òbviament explicar-li amb seriositat (vegeu el post “Com parlar seriosament”) per què allò que ha succeït no admissible que es torni a repetir.

3 opcions més efectives i educatives que els càstigs

Si ja ho sabia, en comptes d’imposar una sanció que no tingui a veure amb el sentit de la situació, tenim 3 opcions que són millors. Totes tres han d’anar precedides d’una frase que expressi amb claredat i contundència la nostra disconformitat amb el que ha passat i els nostres sentiments al respecte:

“No m’ha agradat gens que hagis enganyat el teu germà dient-li que li havies posat l’entrepà a la bossa quan no ho havies fet. Estic ben enrabiada pel que això ha comportat: ha passat gana tota la tarda. Has de saber que estic enfadada de debò.”

Un cop hem expressat com vivim la situació i el perjudici que ha comportat, la primera opció és fer reparar la situació. Per exemple, si han pintat una paret que no tocava, caldrà deixar-la intacta.

La segona opció és fer compensar el mal causat, si és que és irreparable. Per fer-ho, el millor és preguntar al propi nen com li sembla que pot compensar allò que ha fet, de quina manera pot beneficiar la víctima. Per exemple:

“Com et sembla que pots compensar el teu germà del fet d’haver hagut de passar gana aquesta tarda?”

Sovint els nens suggereixen de demanar perdó. Demanar perdó pot ser necessari però potser no serà suficient. Podem dir-li:

“Prova-ho, si sents que és el que has de fer. Però, per si de cas no n’hi ha prou, pensa en quin benefici pots oferir-li a canvi. Què et sembla que li podries proposar?”

Hem d’evitar que demanar perdó es converteixi en la sortida fàcil davant la malifeta, una sortida de tràmit per poder passar pàgina sense haver-ne de parlar més. Si el perdó és sentit i conscient, serà útil per evitar que el fet es torni a repetir. Si és protocol·lari, no servirà de res.

La tercera opció que tenim en comptes de castigar és fer enfrontar el nen a les conseqüències d’allò que ha passat. Si, per exemple, ha arribat a casa més tard de l’hora acordada i teníem previst de fer un pastís per a l’hora de berenar, el retard pot provocar que haguem d’anul·lar el pla per falta de temps. Si no recull les joguines de la platja, les hi podem deixar a risc de no tornar a trobar-les i quedar-nos sense… No passa res, no ens hem d’atabalar: si bé és cert que perdrem unes quantes joguines, també ho és que haurem invertit en educació per a la responsabilitat.

En funció de la naturalesa de la malifeta, optarem per una o altra opció d’aquestes tres. Totes són més educatives i efectives que els càstigs perquè fan responsable el nen de la seva acció i el posen en la situació de viure les conseqüències d’allò que ha fet o ha deixat de fer.

Els premis

Pel que fa als premis, podem premiar les conductes fruit d’iniciatives personals que tinguin l’objectiu de fer content algú i que tinguin un resultat reeixit. És a dir, el premi ha de derivar d’una acció no ordenada per l’adult i que no formi part de les responsabilitats naturals de la criatura. Les conductes que s’ajusten a les expectatives no han de ser premiades però sí celebrades amb comentaris de reconeixement, que són un reforç positiu important.

Si voleu saber-ne més o trobar altres exemples, podeu llegir el capítol dedicat als premis i càstigs de l’Educar sense cridar.