L’anècdota me l’explica un amic, parella de la mare d’un nen molt eixerit de vuit anys, que n’és el protagonista. La comparteixo, amb el seu permís, perquè fa reflexionar sobre allò que necessiten i allò que oferim a les criatures.

pillaGVam passar el cap de setmana en un allotjament destinat a acollir famílies amb nens. Un allotjament d’allò més preparat per al públic familiar, on s’oferien activitats de tota mena perquè els petits no s’avorrissin ni un sol minut.

El nostre nen les va tastar totes i més: la tirolina, el taller de cuina, el kayak, la lligueta de futbol, el campionat de ping-pong, la iniciació a l’escalada…

Les activitats s’allargaven fins al vespre. Després, quan pares i mares feien sobretaula abans d’anar a dormir, nens i nenes continuaven, incansables, jugant sense parar, pels volts de la casa que els aixoplugava a tots plegats.

Després d’aquell cap de setmana tan intens i ple d’experiències noves i apassionants, en tornar a casa, el meu amic va preguntar al nen quina havia estat l’activitat que li havia agradat més. I la resposta va ser:

  • El pilla-pilla.

(Molts nens, ves què hi farem, ja no parlen gaire bé i en diuen així, del joc popular de córrer i atrapar).

El meu amic va quedar mut. En l’ordre de preferències del nen, la tirolina, el kayak i tota la munió d’activitats excepcionals que havia gaudit quedaven en segon terme davant el joc de carrer de tota la vida. El petit  s’havia divertit més jugant improvisadament amb la resta d’infants en llibertat que no pas consumint cap de les costoses propostes que els adults havien planificat.

Córrer i atrapar, un joc que no requereix cap preparació, cap infraestructura, cap guiatge… un joc de nens que s’aprèn jugant amb altres nens, a qualsevol lloc i moment, sovint fa més feliços els infants que l’activitat organitzada més extraordinària.

Ho explica el plaer de ser lliure, d’autogestionar-se, d’organitzar-se amb complicitat amb els iguals.

Jugar al carrer, amb els pares situats en un segon terme discret, des d’on no es fan presents, propers però alhora ignorables, dóna als nens una sensació de llibertat que els fa créixer. Els situa en la tessitura d’haver d’arribar a acords sobre l’organització del joc, sobre els límits, sobre la gestió dels moments crítics… Al carrer i en el joc no dirigit els infants són autònoms, se senten (i ho són) lliures i es fan grans.

Si allà on vivim ja no s’hi pot jugar al carrer, procurem de tant en tant trobar espais on els nostres fills puguin gaudir de la llibertat del camp per córrer. Si ja hem trobat aquests espais, relaxem la nostra mirada i deixem que promoguin ells mateixos el seu joc. Ara que ve el bon temps, fem llargues sobretaules vespertines mentre, oblidats de nosaltres i de les hores, ells juguen infinitament pel seu compte a la intempèrie. Aquest temps, tal com il·lustra ben bé l’anècdota que us explicava més amunt, és més valuós que tots els diners que val una jornada de consum d’oci dirigit.