TEMES: El sexe, el gènere, autoimatge, autoestima, valors, educació sexista, parlar dels fills davant d’altres persones.

Adverteixo els pares i mares de la importància de tenir molta cura sobre el que diem dels fills i el que parlem amb altres persones quan tenim els petits a prop nostre. Massa vegades no som conscients que els nens fan atenció encara que no ho sembli, i que els eduquem a través del que diem i som davant els altres, tant o més que a través del que els diem directament a ells.

180409 punta cana okA la taula del costat del bar on sóc hi ha tres amigues que ronden la trentena i una nena d’uns quatre anys. La nena juga amb el mòbil. Les grans conversen. Inevitablement sento el que diuen i, davant l’esgarrifança, sento l’impuls de fer-ne un reflex escrit perquè d’aquest se’n derivi una reflexió col·lectiva sobre el que he dit al primer paràgraf.

La mare de la criatura (ens) explica que anirà a Punta Cana. Vuit dies, amb l’home. Després, a un casament a Múrcia i a un altre a Madrid. Li pregunten per la niña. “Se queda. Con la niña una no puede hacer nada”. La petita ho ha sentit. Aixeca els ulls del mòbil i fa rondar la mirada per la taula. La conversa continua, aliena a la presència de la criatura. Li sento a dir que, quan una té fills, s’acaba la bona vida a menys que tinguis uns avis que et facin de cangurs gratis. La nena té la mirada perduda. Aleshores la conversa fa un gir i la cosa va de sexes. “Nosotros queríamos un niño” diu la mare de la noieta allí present. Les altres dues, en canvi, són més partidàries de tenir nenes, “son más bonitas y más tranquilas.”

De sobte, entra una altra amiga, amb un cotxet. Les meves veïnes s’aixequen per veure i celebrar el nadó que porta. La nena s’ha quedat a la taula i ara rebusca dins un bolset de color rosa que porta. En treu un petit mirall rodó dels que s’obren i s’hi observa. No puc deixar d’imaginar què pensa quan s’hi veu. ¿De quina manera li ha arribat, el que ha sentit a dir? Els seus pares s’haurien estimat més que fos un nen… Les nenes són més boniques i tranquil·les… Quina imatge li retorna, ara, el mirall, de sí mateixa? Quantes vegades deu haver preguntat al mirallet, quantes vegades més l’hi preguntarà, qui és ella? I si és o no prou bonica per satisfer els seus pares malgat haver nascut nena?

Les dones han acabat de contemplar el nadó i tornen a seure a taula amb la petita. La seva mare li va peixant l’esmorzar, un entrepà de fuet, a pessics. La nena té el mirallet a la mà tota l’estona, l’obre i el tanca, hi joguineja. Ara una de les grans explica un parell de casos que coneix de mares que maltractaven les seves fills per poder-ne acusar la parella. La nena s’amaga sota la taula. La mare dona per entès que no té més gana. Ho entenc la mar de bé. Amb l’entrepà de fuet, es va menjant una societat de greix i de sang. No en vol més, no. Quin empatx. Marxo, jo tampoc puc més. “Es triste la vida. Pero es lo que hay, tío.”, diu una de les amigues a les altres, a tall de conclusió.

noia, li voldria dir jo.