Polèmiques entre pares i fills

Mireu què escrivia Josep Pla a El Quadern Gris. És una reflexió sobre les discòrdies entre pares i fills escrita ara fa un segle. L’he trobada gràcies al bloQG 100, una iniciativa de la Xarxa de Mots (enllaç). M’ha agradat molt i mostra que la discordança entre generacions és un fet intemporal. Cal recordar que si volem viure millor en família podem treballar aquesta relació amb l’ajuda professional, a la meva consulta.

“La polèmica amb el meu pare és constant, permanent. No hi ha manera d’entendre’s sobre gairebé res. Les generacions passen i els punts de vista, les idees, han d’ésser, per força, diferents. Tot és relatiu: socialment parlant, el que és veritat a Figueres és mentida a Perpinyà; el que en 1900 era considerat un dogma, en 1918 es discuteix.

Però tot això és potser massa objectiu, massa fred. Les diferències entre les generacions són ineluctables, ho sabem perfectament, però aquests conflictes, així i tot, es produeixen. És una ingenuïtat de contribuir-hi, però que hi contribuïm és un fet.

És com una mena de fatalitat, que la convivència accentua i acaba per convertir en un problema insoluble. Com més separada i allunyada viu la gent, més s’estima. Com més contactes té, més es menysprea.

Hi ha, a més a més, l’educació. L’educació del país exigeix de viure admirablement amb els forasters i accepta que hom visqui com gat i gos amb la família. Mentre sigui un estrany, jo puc conviure perfectament amb la persona més contrària a la meva manera de pensar. En canvi, qualsevol fotesa és un pretext per discutir amb el meu pare, agrament, per no dir iradament. És una situació que s’alimenta de les més insignificants petiteses. En certa manera, la discussió es dispara maquinalment, com si obeís a una força incontrolable, inconscient.

Els vells —la generació anterior— defensen el que és. Els joves —la generació actual— defensen el que hauria d’ésser. El meu pare troba que el món no pot ésser diferent del que és. A mi em sembla que podria ésser diferent. Els joves troben que els vells tendeixen massa a la comoditat i a la hipocresia. Els vells consideren que els joves són insensats, tabalots i imprudents. Jo sospito que, en determinats països, el criteri dels joves té una sortida més fàcil que en altres, més anquilosats, cristal·litzats i d’una estructura més fibrosa. El nostre és un país d’aquests. El llenguatge popular està saturat de locucions de vell: «Així ho hem trobat, així ho deixarem»; «A cada bugada perdem un llençol…», etc. Aquestes expressions, tan reiterades, em treuen de polleguera.

Però, en fi, considerada en fred, tota aquesta cridòria és una mica pueril. El meu pare i jo ens passem de vegades tres o quatre dies sense dir-nos res, mirant-nos de cua d’ull, a punt que se’ns dispari el mecanisme inconscient. Les reconciliacions tenen una superfície de cordialitat molt prima: no arreglen res. De vegades penso que el meu pare m’odia i em menysprea. Quan analitzo el meu sentiment, descobreixo que, en el fons del fons, l’estimo.

Tot això està pertorbat, encara, per l’opinió de l’altra gent. Als ulls de la gent, faig l’efecte d’un gandul i d’un infeliç. El primer extrem potser no és ben bé exacte. El segon és probablement cert: no tinc condicions per enfilar-me, la meva capacitat per a les coses pràctiques és nul·la, els diners no semblen fets per a mi. Comprenc que la meva família en sofreixi.”

Josep Pla, El Quadern Gris, 6 de setembre de 1918