diàlegCallar quan tenim ganes de parlar i l’altre encara té coses a dir.
Aprofitar que callem per escoltar.
Tenir la disciplina de preguntar abans d’opinar.
Esperar uns moments abans de reaccionar, els justos per rumiar abans d’abocar el sac.

Entendre que l’altre no està en contra nostra, sinó que té un punt de vista diferent. Comprendre que els punts de vista neixen de les experiències i de les circumstàncies. Recordar que la cultura familiar d’origen és una d’aquestes circumstàncies, i que sovint condiciona la manera de relacionar-se. No responsabilitzar l’altre de la seva cultura familiar d’origen. Recordar a l’altre que mirem d’entendre el seu punt de vista i que reconeixem el seu esforç per entendre el nostre.

Fer-se càrrec que tothom vol sentir-se respectat. Concebre el respecte com la possibilitat de deixar que l’altre es desenvolupi a la seva manera. Explicar en què volem ser respectats nosaltres. Aconseguir fer-nos entendre. Parlar sense que allò que diem sembli una crítica i fent que sigui entès com una necessitat que expressem.

Dir les coses pel seu nom, sense esperar que l’altre entengui el que “hauria d’entendre” sinó allò que expressem amb tota claredat. Fer-ho amb amabilitat. Fer possible l’amabilitat amb un somriure i un tot suau.

Buscar el millor moment per parlar. Demanar a l’altre si ho vol fer. Tenir clar que el diàleg ens ha de dur a una situació millor. Saber posposar la conversa si pren viaranys que ens allunyen d’aquest horitzó. Renunciar a tenir l’última paraula.

Quina colla de coses que cal saber per avenir-se. Aquests aprenentatges ens fan més feliços. Dotem els nostres fills d’aquestes capacitats. La millor manera de fer-ho: aprenguem-ho nosaltres.

Nota al peu: La mediació procura aquesta mena de diàleg constructiu que permet construir o reconstruir relacions sanes i és una oportunitat d’aprenentatge pels que hi participen.