Tot i que cada vegada tenim més clar que necessitem formar-nos per ser feliços, i afegim dosis d’educació emocional als currículums dels més petits, ni tan sols els grans aprovem una assignatura que és clau per tenir una bona vida plena. Es tracta d’aprendre a tractar amb els altres. Molt especialment amb els que pensen diferent de nosaltres.
Com a mediadora visc de molt a prop conflictes entre parelles, companys de feina, pares i fills, empresaris i treballadors, membres d’entitats, claustres de professors i membres d’equips de tota mena. Són, la major part de vegades, bones persones amb boníssimes intencions, però amb poques eines per superar els conflictes que fereixen l’amor propi, qüestionen els propis principis o entren en contradicció amb els interessos individuals.
Si la vivència constructiva dels conflictes i la seva resolució formés part dels aprenentatges que fem al llarg de la vida podríem tenir relacions més satisfactòries amb tota mena de persones. Aprendre a escoltar bé, a fer-nos comprendre, a acostar posicions, a parlar amb cordialitat i a mostrar el millor de nosaltres mateixos és aprendre a ser més feliç tota la vida. I si introduïm aquests ensenyaments?
Si no ho fem és sobretot per dues raons. D’una banda, perquè no s’hi dona prou importància des de l’àmbit polític (disseny de currículums). De l’altra, perquè els mateixos adults que se n’haurien de fer responsables no han rebut aquesta formació i per tant no se senten segurs a l’hora d’educar en aquestes habilitats.
El veritable treball per a la pau
Sens dubte és hora que ho valorem i que n’aprenguem per poder ensenyar als joves a entendre’s millor, a arribar a acords i a incorporar punts de vista diversos. Internet, contra el que pugui semblar, ens aïlla en una bombolla on s’hi troben els que s’assemblen a nosaltres, i per tant hem de ser les persones properes les que formem infants i joves per aprendre a conviure amb una diversitat de caràcters, opinions i valors. Aquest és el veritable treball per a la pau.