A RAC1 m’han convidat per parlar de El juego del calamar i la seva conveniència per a nens i joves: és problemàtic que la vegin uns i altres? Per què? A partir de quina edat és tolerable? De tot plegat n’hem parlat amb el Jordi Basté i el professor de Secundària Cristian Olivé.
Com pot passar a la ràdio, com que l’actualitat mana hem fet curt de temps. Per això aquí us exposo la meva opinió una mica més desenvolupada:
El juego del calamar és una sèrie molt ben feta adreçada a un públic de més de 16 anys. El problema és que la vegin els infants. Com habitualment, el problema és la falta de control dels continguts digitals que consumeixen els nens. Pel que fa als adolescents, jo la trobo en diversos aspectes prou aconsellable (sobretot si en poden parlar amb el professorat i, així, treure’n suc.)
Allò positiu que ha comportat El juego del calamar des del punt de vista de l’educació i la societat és que ha aconseguit que es posi sobre la taula de manera seriosa l’assumpte de la falta de control del que els nens veuen.
Escoles
A les escoles detecten que la veuen infants molt petits, fins i tot de cinc anys. I conec directament casos de classes de nens de 9 anys on l’han vista 13 de 20. A les escoles s’observa com la sèrie permea els jocs.
Algunes escoles recomanen que els menors no vegin la sèrie. Els directors dels centres educatius belgues imploren als pares que facin conscients els seus fills de les conseqüències que això pot provocar.
En el cas, per exemple, del joc de pica-paret (dit “llum verd -llum vermell” a la sèrie, joc del primer capítol), qui és enxampat que es mou quan diu “vermell” és mort d’un tret. Doncs bé: uns nens belgues que reproduïen el joc substituïen el tret per un cop de puny.
Molts pares no reflexionen prou sobre el que és convenient que els fills consumeixin pel que fa a continguts digitals o ús de xarxes socials, i algú ha d’ajudar aquests pares a orientar-se. Això ens parla de la responsabilitat social de l’escola com a entorn educatiu que també ha d’ajudar les famílies a tenir criteris.
Fora bo que des dels centres s’expliqués a les famílies, des de la proximitat i en format de taller, que les plataformes tenen sistemes de control parental. Es pot evitar que els infants vegin la sèrie a Netflix. Tot i que també en poden veure fragments a Youtube i a altres xarxes, també hi ha filtres que s’hi poden posar. Youtube Explore, per exemple (9 a 13 anys) exclou continguts que no siguin musicals, tutorials, educatius, jocs i videoblogs. Si hi ha famílies que no tenen més remei que deixar els fills sons a casa, els poden fer servir. Però es coneixen poc. Per això cal que les escoles informin els pares de com es fan servir. Perquè hi ha moltes famílies que no tenen la cultura necessària per tenir accés a aquesta informació, i els seus infants estan desprotegits davant la llibertat de mirar-la.
Efectes sobre els nens
Tenir accés a continguts del món adult sense filtres a 7 o 8 anys no és adequat perquè no tenen els marcs mentals que els permetin relativitzar però SOBRETOT perquè no tenen el PÒSIT emocional per situar bé aquestes experiències mentals. Vull dir que són impactes que no poden digerir de la manera que toca i els poden fer tornar indiferents a la duresa, els poden fer endurir la pell d’una manera inhumana i insensibilitzar-los.
La violència de la sèrie és massa explícita. Pot molt ben ser que veient-la un nen de set anys no pugui descansar bé, o que vagi covant una inquietud que no podrà descriure.
Pel que fa al missatge que pot rebre la infància, el més preocupant de la sèrie més vista en 90 països és el valor de “vals el que pots comprar”. Els nens estan en risc d’entendre que cal posar en risc la vida perquè aquesta vida val si pot respondre a les exigències del sistema, és a dir, comprar, pagar. Per això és desaconsellable que la mirin els que no tenen encara 16 anys. O 17.
Cal tenir en compte que la crítica al sistema que la sèrie té implícita no és comprensible pels infants, que només reten les anècdotes. Així, un dels missatges que poden rebre els petits és que perdre ha d’implicar un càstig, una represàlia, que forma part del mateix joc.
Només veure el primer capítol ja és desaconsellable per a un nen, perquè es mostra que rebre bufetades a canvi de diners és legítim. Ells es queden amb la idea simplificada: la humiliació pot representar un benefici econòmic. També pot ser que adoptin la idea que fer trampes és legítim quan t’hi jugues alguna cosa important. I llavors el càstig, la humiliació i les trampes poden passar a formar part del joc, de la normalitat.
Si igualment la veuen, se n’ha de parlar i tractar-ho com una oportunitat educativa, per parlar-los de què representa a nivell de valors.
Per exemple, es pot parlar de la connivència dels altres quan maltracten algú. Del valor de l’amistat, de la noblesa. De com algunes persones són utilitzades pel benefici d’altres. Hi ha elements de la sèrie que són bons pretextos per treballar temes importants.
Adolescents i valor educatiu de la sèrie
No deixar veure la sèrie és pot fer en el cas dels nens, en el cas dels adolescents, en canvi, la prohibició no funciona.
La veuen tots, no veure la sèrie és quedar fora de les converses, i no s’ho poden permetre fàcilment a nivell de socialització.
Precisament per això s’ha d’aprofitar el potencial que té –que és molt- per educar.
La millor política és comentar-la per ajudar-los a pensar sobre tot el que planteja. La sèrie és una metàfora del capitalisme: qui no guanya, mor. I cal que els altres perdin per guanyar tu. En el capitalisme salvatge, tant pots comprar, tant vals. Els personatges es juguen la vida per una oportunitat que ja no tenen en aquest sistema.
Només hi ha 3 regles, i això fa que l’abús comporti beneficis: aquí es planteja el problema de la falta de regulació, que defensen els partidaris del liberalisme extrem. Un bon educador els ha d’ajudar a adonar-se d’això.
Un bon acompanyament educatiu els permetrà pensar en la perversitat d’aquest sistema on per sobreviure cal aconseguir diners jugant-se la dignitat i fins i tot la vida.
També es pot treure suc de treballar les discriminacions per sexe, edat, origen i creença. I el concepte de solidaritat en un equip.
I es pot debatre sobre què és la igualtat, un tema d’ètica fonamental per treballar a l’adolescència: segons l’amo, allà tots juguen en igualtat de condicions, però no es té en compte la desigualtat de partida. I això a les nostres societats sovint també passa i són molts els que pensen que hi ha igualtat d’oportunitats quan en realitat tenim condicions molt diferents ja abans de començar la cursa.
I també es pot aprofitar per qüestionar el mèrit dels que guanyen més, que sovint són els que s’aprofiten més dels altres o els que tenen més bones condicions de partida, i no els que més ho mereixen.
Tant amb nens, si ja no podem evitar que la vegin, com amb els adolescents cal aprofitar la sèrie per abordar temes com els problemes de la falta de regulació, el paper que té el lloc de partida de cadascú, de la sort, de l’explotació… i per parlar de la crueltat i contraposar-hi els valors positius.
Saber-ne més
Podeu accedir a un article amb un resum d’aquest programa sobre El juego del calamar a RAC1 i el podcast aquí.
Si us interessa el tema, us recomano alguna de les xerrades, tallers o grups de treball que podeu organitzar al vostre centre o a la vostra comunitat:
Educar sense cridar
Adolescents: educar sense desesperar(-se)
Adolescents i mòbil: com fer-ne un bon ús
Transitem l’adolescència amb bon peu
També n’estem parlant molt a RNE, dins la meva participació quinzenal a De Pe a Pa amb la Pepa Fernández, cada dijous altern al voltant de les 10.30 h.
Podeu trobar els podcasts en aquesta mateixa secció Notes de Premsa.
Sóc sociòloga i educadora, disposo d’una consulta privada on assessoro famílies de manera particular. Faig mediació entre pares i adolescents, coaching familiar, orientació a pares i mares per donar-los-hi algunes claus per millorar la convivència a casa, o bé resoldre conflictes concrets. Us podeu posar en contacte amb mi per demanar una consulta.