“Nosaltres ja no podíem més”. “Ens hauríem separat si no haguéssim trobat la manera de gestionar la família de manera diferent.” “Posar ordre en la relació amb els fills ens ha permès continuar junts.” “Si no haguéssim arreglat, no hauríem pogut continuar convivint.”
De fer de pares no ens n’ensenya ningú. Però l’assessorament ens hi pot ajudar, i molt.
Els bons propòsits d’any nou estan molt bé perquè impliquen uns moments de reflexió sobre allò que caldria millorar per tal que la nostra vida anés més bé. Formular-se un propòsit vol dir haver revisitat el que funciona i el que no no i haver seleccionat algun element que podem modificar i que ens permetrà aconseguir sentir-nos més bé amb nosaltres mateixos quan allò que en depèn hagi millorat. Però, de la mateixa manera que quan els fem realitat ens ajuden, quan no fem realitat els bons propòsits les coses no milloren i a més a més sentim la càrrega
Callar quan tenim ganes de parlar i l’altre encara té coses a dir. Aprofitar que callem per escoltar. Tenir la disciplina de preguntar abans d’opinar. Esperar uns moments abans de reaccionar, els justos per rumiar abans d’abocar el sac.
Jaume Blasco signa l’anàlisi “Què funciona en l’acompanyament familiar a l’escolaritat”, feta a partir de 400 estudis d’arreu del món i presentada per la Fundació Bofill i Ivàlua. Al voltant d’aquest document, vaig participar al seminari “La implicació familiar en l’educació dels fills: estratègies i programes que funcionen”, les conclusions del qual resumeix aquí de manera molt clara la seva conductora, la Dra.Sílvia Blanch.
Quan eduquem els fills ens assalten molts dubtes i inseguretats. Ho faig prou bé? Per què no me’n surto quan vull que el meu fill…? És prou feliç? És tan autònom com convindria a la seva edat? Ha d’assumir més responsabilitats? Les inquietuds solen ser força compartides entre els pares i mares que tenen fills de les mateixes edats, tot i les particularitat de cada família.
