Callar quan tenim ganes de parlar i l’altre encara té coses a dir. Aprofitar que callem per escoltar. Tenir la disciplina de preguntar abans d’opinar. Esperar uns moments abans de reaccionar, els justos per rumiar abans d’abocar el sac.
Jaume Blasco signa l’anàlisi “Què funciona en l’acompanyament familiar a l’escolaritat”, feta a partir de 400 estudis d’arreu del món i presentada per la Fundació Bofill i Ivàlua. Al voltant d’aquest document, vaig participar al seminari “La implicació familiar en l’educació dels fills: estratègies i programes que funcionen”, les conclusions del qual resumeix aquí de manera molt clara la seva conductora, la Dra.Sílvia Blanch.
Quan eduquem els fills ens assalten molts dubtes i inseguretats. Ho faig prou bé? Per què no me’n surto quan vull que el meu fill…? És prou feliç? És tan autònom com convindria a la seva edat? Ha d’assumir més responsabilitats? Les inquietuds solen ser força compartides entre els pares i mares que tenen fills de les mateixes edats, tot i les particularitat de cada família.
L’escola som tots Les famílies són la raó de ser de l’escola. La funció de l’escola és donar-los suport en la tasca de fer, dels seus fills, ciutadans. L’escola va molt més enllà de les parets de l’edifici: és una comunitat de persones entre les quals n’hi ha que ensenyen, d’altres que aprenen, d’altres que vetllen perquè tot rutlli i d’altres que acompanyen des de casa.
Mireu què escrivia Josep Pla a El Quadern Gris. És una reflexió sobre les discòrdies entre pares i fills escrita ara fa un segle. L’he trobada gràcies al bloQG 100, una iniciativa de la Xarxa de Mots (enllaç). M’ha agradat molt i mostra que la discordança entre generacions és un fet intemporal. Cal recordar que si volem viure millor en família podem treballar aquesta relació amb l’ajuda professional, a la meva consulta.
Hi ha tres maneres d’aprendre a fer de pares: 1. A la valenta i sobre la marxa. 2. Reflexivament a base d’experiència. 3. Abastint-se d’eines pràctiques a través de la formació.
