És una moda, com ho han estat tantes altres joguines al llarg dels anys, i té alguna cosa en comú amb les baldufes: aquesta força giratòria que ens embadaleix, que ens fascina.
L’anècdota me l’explica un amic, parella de la mare d’un nen molt eixerit de vuit anys, que n’és el protagonista. La comparteixo, amb el seu permís, perquè fa reflexionar sobre allò que necessiten i allò que oferim a les criatures.
Avui, dia mundial de conscienciació envers el soroll, és un bon dia per plantejar-nos d’educar sense cridar.
Tenen 20, 30, 40, 50, 60 anys. Són, gairebé sempre, dones. Tenen una feina no qualificada. Treballen tres hores al dia i arriben a casa com si n’haguessin treballades set o vuit. S’ocupen que els nostres fills dinin i passin l’estona entre franja i franja de l’horari lectiu. Això, que sembla tan senzill com posar un plat a taula i aviar-los a jugar és, a l’hora de la veritat, una de les feines més esgotadores i desagraïdes de totes les que tenen relació amb el tracte amb els infants. Perquè donar-los el dinar i ocupar-se del temps d’oci abans de
Tenen 20, 30, 40, 50, 60 anys. Són, gairebé sempre, dones. Tenen una feina no qualificada. Treballen tres hores al dia i arriben a casa com si n’haguessin treballades set o vuit. Són les monitores de menjador.
La educadora y socióloga, Alaba Castellví, se va a Vitoria-Gasteiz para participar en el XXI Encuentro de Escuelas de Madres y Padres. En este encuentro, Castellví ofrece una conferencia sobre ‘Educar sin gritar’, el método que en el año 2016 la socióloga volcó en un libro del mismo nombre y que ha llegado a convertirse en un best seller en el campo de la educación.
