Una de les raons per les quals vam decidir fer de pares és passar bones estones amb els nens i nenes. Aquestes estones passades al seu costat són també una de les maneres més boniques d’aprofitar la vida. I, més enllà d’això, passar temps de joc i diversió a costat dels fills és una de les millors fórmules per generar vincles forts i records positius i inesborrables que ens acompanyaran, a nosaltres i a ells, tota la vida.
Fixem-nos que de temps amb els nostres fills i destinat a ells en passem molt: per tenir-ne cura, per preparar-los els àpats, per portar-los d’un lloc a l’altre, per menjar plegats… Durant tots aquests moments que passem junts, el nostre paper i el dels fills és força asimètric: som els pares els que decidim què cal fer i com cal fer-ho, assumim més responsabilitat, suplim les seves necessitats… en canvi, jugar implica no manar més que l’altre, sinó divertir-se i compartir un objectiu. Quan juguem, doncs, ens trobem en un pla d’igualtat amb els fills: no som els qui donem les ordres o vetllem, sinó que som contrincants o col·laboradors a la mateixa alçada, que estem sotmesos al mateix reglament extern (les normes de joc) i estem immersos en la mateixa situació. Això ens uneix i converteix els pares en persones que no sempre decidim, manem o fem coses pels altres.
Jugar per gaudir requereix dues coses: temps i una bona tria de l’activitat.
Jugar vol temps, de manera que si ho volem poder fer caldrà que reservem una estoneta diària (un quart, mitja hora, tampoc cal massa més si hi som constants) per passar-la plegats i distesos. Una estona de joc esbojarrat o controlat, però d’intensa concentració. Una estona en la qual, per tant, caldrà mantenir el mòbil allunyat perquè no ens distregui.
Jugar per gaudir també requereix una bona tria de l’activitat perquè, si ens toca jugar a una cosa que no ens agrada, i ho fem només per satisfer l’infant, desitjarem que el temps passi de pressa i difícilment ens hi podrem donar sencers. Per tant, posats a esdevenir companys de diversió, que la diversió ho sigui per a tots. Si no ens agrada jugar a fer de botigueres però ens agrada jugar a cuit-a-amagar, val més compartir aquesta opció. A botigueres, que hi juguin amb algú altre. Jugar ha de ser un plaer i no una obligació
Val la pena obrir una diversitat d’opcions de joc: amb material i sense, col·laboratiu i competitiu, de taula i de moviment, de paraules, artístic, lògic, físic… Com més jugarem, més riurem i més connectarem.
Un advertiment final: juguem perquè volem, no pas perquè els fills ens ho demanen o perquè s’avorreixen sense nosaltres. Si ens convertim, sense ganes, en el comodí de les seves estones d’avorriment, aleshores la nostra serà una actitud servil.