Impopular, antipàtic, el “no” és en educació un mot que cal saber usar en els moments idonis i amb bona traça. Serà de gran ajuda per educar la contenció i per fer créixer en els fills la capacitat de dirigir la seva pròpia vida i de fer realitat els seus projectes.
Aquest article es basa en la meva intervenció a Las mañanas de Pe a Pa de Radio Nacional d’Espanya el dia 14 de gener de 2021, on vaig sostenir una conversa sobre el tema amb la presentadora Pepa Fernández. La repercussió que va tenir a les xarxes em va suggerir convertir-lo en article pel blog.
No és agradable ni és sempre senzill no accedir a les demandes dels fills, posar límit al que els agradaria, negar-los opcions i, en definitiva, frustrar els seus desitjos. No ho és perquè cap infant està més content quan se li nega allò que vol, cap ho agraeix amb un somriure i un petonet. Ben al contrari, moltes vegades s’enfaden i es resisteixen a acceptar que “no”, i sovint costa als pares enfrontar-se a aquesta resistència sense perdre la calma.
Cal dir sovint “no”?
Només cal dir que “no” quan sigui necessari. La infantesa ha de ser una etapa bonica i satisfactòria plena d’experiències nodridores, i per això sempre que podem hem d’oferir als petits estímuls, comprensió i paciència. Ara: hi ha d’haver un equilibri adient entre donar poc i donar massa, i és justament aquí on rau la dificultat d’algunes famílies.
Abans de dir que “no” cal pensar si aquella negativa té sentit. Té sentit sempre i quan beneficiï l’infant o els que l’envolten. Cal dir “no”, per exemple, quan fer alguna cosa pugui implicar un risc o una molèstia per a algú.
Quan cal començar a dir que no?
Quan el petit comença a fer coses pel seu compte, és el moment de començar a fer servir el mot. No pas durant els primers mesos, quan la simbiosi amb l’adult és absoluta. Aleshores la proximitat i la cura total donen a l’infant la seguretat i la confiança necessàries per al bon desenvolupament, i són la base per a una bona autoestima. Una mica més endavant, quan el nen comença a aconseguir petites fites pel seu compte, a experimentar, a preguntar-se “Què passa si llenço el menjar en comptes d’empassar-me’l?”… és el moment de dir que “no” si cal. L’infant experimenta, vol saber què passarà segons com es comporti, investiga els límits de les seves possibilitats. Es demana, per exemple, “Què passa si en comptes de dormir ploriquejo? Es queden amb mi per tal que m’adormi?” És llavors quan els pares s’adonen que l’educació és més que amor, tendresa, comprensió, estímul i paciència, i que també implica haver d’establir límits i ensenyar a ser independent. Forma part del que implica estimar i respectar el fill.
No és fàcil
En dir que no es corre el risc de discutir i d’enfadar-se. I és que és natural –i sa!- que els infants es resisteixin als límits i els vulguin abatre. El “no” sempre és incòmode, resistir a la resistència dels nens és cansat, cedir és més còmode i més fàcil, és el camí més agraït: ells contents i tots contents. Per això sovint els pares es resignen a dir que sí, sobretot si estan cansats o tenen feina.
Per què és important?
El món és molt gran i interessant pels infants, i generalment tenen ganes d’explorar-lo tot. Algú els ha de salvaguardar dels perills, els límits són necessaris per estar segur. Qualsevol nen o nena necessita saber que els pares saben què cal fer i que són capaços d’aconseguir que es faci. Els límits són mitjans que ajuden, són pilars per delimitar el terreny de joc, perquè el petit pugui moure-s’hi de forma segura i protegida. Si un nen de vuit anys s’ha de prendre un medicament pel mal d’orella i s’hi nega, els pares s’han d’imposar amb seguretat i fermesa pel seu propi bé.
A més, i això és molt important, un infant que sempre és consentit, que quan vol alguna cosa de seguida li és concedida, que pot fer sempre el que li ve de gust, acaba entenent que els altres s’han de sotmetre a les seves demandes, que és omnipotent i el centre del seu entorn. De vegades la premissa de “centrar-se en el nen”, que pels aprenentatges és un gran encert, s’utilitza equivocadament per afavorir que els infants estiguin massa centrats en sí mateixos. Si la vida gira tant entorn l’infant que no se li nega cap desig ni s’imposa cap límit a les seves exigències, se li causa un perjudici: els nens i nenes que tenen tots els desitjos satisfets se solen sentir tristos a la llarga, perquè no en tenen mai prou. Les exigències creixen cada vegada més i les decepcions cada vegada costen més de pair. Aleshores, o bé reaccionen amb ràbia o bé, a la llarga, es poden deprimir.
Un acte de generositat pedagògica
Dir que “no” i resistir amb serenitat és un mèrit i un acte de generositat pedagògica. M’explico: tot i ser l’opció difícil i menys agraïda, posa davant la necessitat de l’infant d’aprendre a redirigir el seu desig i a contenir el seu impuls. Juan Antonio Marina ho explica molt bé: per ser lliure es necessita autocontrol. Hi ha qui pensa que el nen s’educarà a sí mateix, que aprendrà a comportar-se lliurement. Però la llibertat és una propietat apresa. No naixem lliures, naixem dependents. La llibertat és la conseqüència de la capacitat d’autocontrol, d’autodirecció. El desig sí que és espontani. Però els desitjos moltes vegades no són de fiar, poden ser perjudicials (per la salut, per exemple), i la mateixa convivència només és possible si els podem dominar. Sense autocontrol no es pot fer realitat cap projecte. S’han d’aprendre a dominar els impulsos quan sigui necessari. Si, posem per cas, sents la necessitat de pegar algú perquè no t’agrada el que fa… l’hauràs de reprimir. Per tant, cal aprendre a contenir els impulsos, a contenir certs desitjos perjudicials. Cal aprendre a detenir-los. És aquí on comença l’aprenentatge de la llibertat, amb la inhibició de l’impuls. I això no s’aprèn sol, per art de màgia. Els infants no aprenen a deixar de fer el que els ve de gust sense ajuda. No… El nen necessita ajuda per aprendre els mecanismes de l’autocontrol. A les primeres edats, aquests mecanismes s’aprenen gràcies a l’autoritat dels adults. Més endavant les ordres el nen se les donarà ell mateix, ja serà “autònom” (que vol dir “que es governa a sí mateix”). Mentre és petit, aprèn a autocontrolar-se gràcies al control que li ensenyen els grans.
Per què ens costa tant posar límits?
Posar límits és difícil per diverses raons. D’una banda, volem fer feliços els nostres fills i no pas infeliços, i un és més feliç (en principi) com més satisfet se sent. D’altra banda, dir que “no” no és popular. Pensem que potser ens estimaran més si els concedim més, si som més laxos, de manera que la por a perdre l’afecte afecta la capacitat dels pares de posar límits. A més, els termes “imposició de límits” i “conseqüències” tenen una valoració més aviat negativa, ens agrada la idea que els infants es desenvolupin de manera lliure i espontània.
També cal tenir en compte que venim d’èpoques autoritàries i voldríem actuar diferentment de generacions anteriors. Antigament calia ser molt obedients i els pares eren molt durs i molt crítics, i això provocava certs sentiments de culpa que no volem que tinguin els nostres fills, de manera que els cobrim d’amor i fem per ells tot el que ens és possible. Compte, però, perquè si ens excedim acaba passant el que volem evitar. També passa que sap greu gastar el poc temps que podem gaudir dels fills… discutint-hi. Ara, compte: si sempre els deixem triar, els sotmetem a una pressió excessiva. Un tema per a un altre article.